Històricament, Catalunya s’ha anat configurant com a una realitat nacional, és a dir, com una nació, en un constant procés de transformació i mestissatge que l’ha construït i articulat.
En els últims temps, la ciutadania de Catalunya hem expressat de manera clara i majoritària que constituïm una comunitat política sobirana amb el dret irrenunciable a determinar lliurement el nostre futur a través d’un referèndum; que ha de ser efectiu, amb reconeixement i garanties.
Aquesta voluntat d’autogovern no és nova. S’ha fet palesa en diversos processos de canvi polític al llarg del temps. En la defensa persistent d’institucions pròpies davant el centralisme i l’absolutisme, en les diverses apel·lacions a l’Estat i la República catalanes durant els segles XIX i XX, en l’impuls de l’Estatut de Núria de 1932, en el mateix procés constituent de 1977-1978 i fins i tot en la proposta de reforma estatutària aprovada pel Parlament de Catalunya el 2005. Projectes diversos que han cercat la construcció de la sobirania pròpia i la transformació del marc estatal existent com a dos processos entrelligats.
Actualment, vivim un període de clara transformació de la realitat nacional catalana en un món nou. Aquest es caracteritza per una sostracció constant de sobirania popular en favor de poders públics i privats amb poc, quan no nul, control democràtic. Procés que s’emmarca alhora en una gran transformació social, cultural i econòmica global que ha portat a l’erosió i a la reconfiguració de les sobiranies clàssiques.
Els canvis en curs estableixen un seguit d’interdependències que obliguen a articular la noció de sobirania sobre noves bases. És per això que, cada cop més, cobren sentit conceptes com els de sobiranies en transició, postwestfalianes (és a dir, postestatals), o, a partir de principis democràtics, sobiranies compartides.