Podem concloure que no existeix cap argument, que no sigui purament ideològic, per no defensar que el català és la llengua pròpia i oficial de Catalunya i mereix un ús preferent, atesa la seva condició de llengua minoritària. En aquest sentit, com a mínim, el català ha de continuar sent la primera llengua en quatre àmbits: ensenyament, mitjans de comunicació públics de la Generalitat, toponímia i llengua de l’Administració de Catalunya. Cal, però, que continuï avançant en aquells àmbits en què encara és molt minoritari, adaptant les accions revitalitzadores al nou context sociolingüístic, amb l’única eina que ha possibilitat l’èxit del model d’immersió actual: un ampli consens polític i social. Considerem que el desenvolupament i la fiscalització de l’aplicació de la llei de política lingüística són responsabilitats que hauria d’assumir un organisme de govern, com l’actual Direcció General de Política Lingüística depenent de la Conselleria de Cultura, que coordinés de manera transversal les accions de totes les conselleries i que, amb la dotació necessària (la contenció pressupostària també ha afectat aquest àmbit substancialment) visualitzés la prioritat que suposa per al país.
