Catalunya mai ha tirat endavant una política de reequilibri territorial que aposti per totes les comarques del país, com les Terres de l’Ebre, que sent riques en recursos patrimonials, amb una situació estratègica important dins de l’arc mediterrani i amb sectors econòmics destacats com l’agroalimentari, el moble, l’energètic o la pesca, entre altres, veuen com el progrés no arriba com en altres indrets del país. Més aviat s’han anat perdent serveis vers Tarragona o Barcelona, no s’han construït infraestructures necessàries i bàsiques, i com dèiem, massa cops s’ha vist aquestes comarques com un territori únicament per explotar i espoliar els seus recursos naturals de cara el benefici de la resta del país. La presència testimonial de la universitat pública, la manca de trens, d’autovies o de la institució pròpia de la vegueria en són alguns exemples.
De la mateixa manera, en les darreres dècades, les Terres de l’Ebre han sofert tota una sèrie de polítiques centralistes que lluny d’afavorir processos de desenvolupament territorial han estat protagonistes per l’espoli o explotació dels seus recursos naturals amb exemples com el minitransvasament de l’Ebre al Camp de Tarragona, la localització de centrals nuclears, la massificació de parcs eòlics o el projecte Castor, entre altres. Així, les Terres de l’Ebre, actualment estan molt lluny d’altres regions del país quant a demografia i economia, fet que no sempre ha estat així si ens fixem en el dinamisme de la zona durant molts períodes històrics.
Una nova organització politicoadministrativa. En aquest sentit, la reivindicació de la constitució de la Vegueria de l’Ebre és la primera eina que des d’aquest espai comú veiem com a imprescindible per cohesionar i gestionar un territori que a hores d’ara no té una personalitat institucional pròpia més enllà de la Delegació del Govern i dels diferents moviments socials existents. No hi ha cap institució pròpia que sumi els diferents municipis amb capacitat d’autogestió i amb una visió del conjunt de tota la vegueria més enllà de cada municipi o comarca, fet que moltes vegades és aprofitat per dirigents locals amb actituds caciquils que impedeixen, també des de dins, el desenvolupament del mateix territori.