Hem de superar l’actual marc de divisió de les necessitats dels ciutadans en funció dels diferents sistemes d’atenció pública. Cal potenciar sistemes que promoguin l’establiment d’objectius d’atenció transversals, intervencions integrades de professionals de diferents sistemes i espais de codecisió sobre els serveis i prestacions més adients. Cal una atenció de qualitat centrada en la persona que en respecti l’autonomia i en promogui l’empoderament i, especialment, que tingui en compte la dimensió emocional de la persona i el seu entorn. També afavorir que les persones (gent gran, infants, persones amb diversitat funcional, etc.) puguin romandre a la seva llar, per evitar la institucionalització. Els suports a domicili i les polítiques preventives es perfilen com les millors opcions. Quan això no sigui possible s’han de valorar les alternatives, amb prou llars de convivencia i residències que acompleixin criteris de qualitat. Aquests nous drets socials són una exigència ética imprescindible per abordar, a més, el procés d’envelliment de la població i les necessitats que se’n derivaran.
