Més enllà de les dades com a font de riquesa, la sobirania tecnològica afecta les formes d’interacció i coordinació social. El disseny de les xarxes socials, les infraestructures de l’administració pública, els serveis de producció digital col·laborativa… tots orienten i canalitzen l’acció col·lectiva en una direcció dissenyada principalment pel sector privat, generant dependències de serveis, privatitzant el coneixement col·lectiu, i controlant i orientant l’acció social i institucional. La recuperació de la riquesa social de les dades i la coordinació de l’acció social passa per impulsar infraestructures digitals comunes, reapropiables per mitjà de processos i comunitats democràtiques. Per fer-ho és fonamental incidir en arquitectures lliures i obertes, des del hardware fins als protocols i formats, passant pel codi i les llicències de contingut; condició indispensable per generar, al seu torn, comuns del coneixement que sostreguin la riquesa social digital de les mans del capitalisme corporatiu global.