La primera fase de l’actual globalització econòmica —corresponent al període de després de la Segona Guerra Mundial— va ser d’una globalització superficial, en què els estats podien seleccionar quines parts de l’economia protegir i quines obrir al comerç i les finances mundials. Aquests acords van permetre als estats solucionar els problemes de pèrdua de competitivitat devaluant les seves monedes. Els anys d’aquest règim econòmic i polític internacional van ser els més exitosos de la història del capitalisme, ja que van prioritzar la plena ocupació, el benestar social i el desenvolupament productiu propi a través de la combinació de protecció i obertura. Aquest model va quedar enrere amb la globalització neoliberal començada als anys 80. Des de llavors, la política dels estats ha passat a estar subordinada a les sancions i pressions dels interessos corporatius transnacionals, que s’encarreguen de fer que el món sigui un espai econòmic hiperglobalitzat, ple de dependències dels més febles respecte als més poderosos. Aquests interessos, canalitzats a través d’institucions financeres neoliberals, sancionen i modifiquen les lleis estatals per adaptar-les al principi del lliure mercat, encara que això impliqui atemptar contra els interessos de la majoria de la ciutadania o contra el principi democràtic. Un escenari, doncs, en què la ciutadania i els estats han perdut sobirania en benefici dels mercats.
