A Catalunya el 81% de la població viu en municipis de més de 10.000 habitants. Amb gairebé 4,8 milions, la Regió Metropolitana de Barcelona és una de les deu primeres aglomeracions urbanes d’Europa, on el 64% de la població del país habita en un 10% del territori català. En conjunt, els espais urbans coberts d’edificis, comerços, serveis, indústries, vies de comunicació i altres infraestructures només ocupen un 4,7% de tot aquest territori. Però proveir-lo d’aliments, aigua, primeres matèries, energia o espais de lleure i recreació afecta, d’una o altra manera, el conjunt de Catalunya i força més enllà. Bastir una Catalunya més justa vol dir, per tant, construir ciutats, viles i pobles més sostenibles que mantinguin una relació més equitativa amb el medi rural i natural.
Les ciutats són, doncs, al bell mig del problema i també de la solució. Segons qui les governi i per a quines finalitats poden esdevenir espais cabdals per al desenvolupament humà de la gran majoria que hi habita; o ben al contrari, espais de desigualtat, explotació, segregació, exclusió i frustració de la gent comuna. Durant els darrers anys hem vist com el negoci urbanístic s’ha apropiat de la ciutat, provocant una llarga llista d’efectes devastadors a nivell social i ambiental: bombolla immobiliària, desnonaments, negació del dret a l’habitatge a les persones joves, depredació del litoral, destrucció d’espais naturals, especulació amb el preu del sòl, desplaçament de milions de persones a les perifèries, mobilitat induïda per anar a la feina o els centres d’estudi, etc.