Des del final de la dictadura franquista, Catalunya ha intentat bastir un projecte de país amb identitat pròpia, recuperant la llengua i la cultura catalanes amb l’ajut decisiu de l’administració, de l’escola i els mitjans públics de comunicació. Aquest repte no es podria haver assolit sense l’ajuda de la immersió lingüística, un programa iniciat al Quebec en una situació de contacte de llengües similar a la que hi havia a Catalunya els anys 80.
En la nova conjuntura del tombant de segle, s’ha intentat continuar la construcció d’aquell projecte amb el reconeixement de noves cultures i llengües (actualment, el català i el castellà conviuen amb més de tres-centes llengües diferents) i es pot dir que gràcies, fonamentalment, al model d’immersió lingüística, moltes persones d’orígens lingüístics diversos han adoptat el català com a llengua habitual i s’han identificat amb la cultura catalana, de manera que l’evolució de l’ús de la llengua ha pogut mantenir-se estable en la darrera dècada. Els resultats de la immersió lingüística a Catalunya ens permeten ser tan optimistes com prudents: un 94,3% de la població de més de 15 anys entén el català i més d’un 80% el sap parlar. No obstant això, darrerament el model d’immersió lingüística ha estat qüestionat per part de diversos estaments i partits polítics. Contràriament, nosaltres considerem que aquest model ha estat un model d’èxit. El català i el castellà són les llengües oficials, conjuntament amb l’aranès com a llengua pròpia de l’Aran, emprades per la majoria dels catalans. Un patrimoni cultural que ens enriqueix.
En el marc de deliberació sobre el model lingüístic català cap punt de partida pot menysprear, per una banda, la igualtat d’oportunitats lingüístiques que ha suposat per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya l’actual model i, per l’altra, la capacitat que ha tingut a l’hora de construir una cultura comuna en base a una llengua compartida. Fonamentalment, l’èxit del model d’immersió català s’explica per l’ampli suport parlamentari amb què va néixer i la implicació de la societat catalana, des dels anys noranta fins a l’actualitat. Per tant, hem de mantenir la sobirania en l’àmbit lingüístic i desenvolupar, com a país, aquell model que considerem més adequat per a Catalunya.